Quan em vaig llevar aquell dia sabia que seria
un gran matí. Vaig dutxar-me cantant i vaig prendre un cafè pensant que no em
calia cafeïna perquè ja portava prou nervis a sobre. Pujo al bus i em trobo a
l’Ariadna, amb la mateixa il·lusió que jo.
Arribem abans d’hora a la porta del Nasty Garage i decidim anar a fer un altre cafè... un altre! “Aquesta nit no dormiré”.
És l’hora i un tal Edu ens obre la porta un lloc amb molt d’estil, caràcter propi i fidel a una manera de ser: un munt de billarins, vespas, lambrettas, taules de surf, de skate, teles antigues i bitlles ens donen la benvinguda a unes oficines diàfanes però acollidores. Estàvem al Nasty Garage.
En Viktor és el primer en arribar. Unes ulleres de sol complementen un look rock que dona l’aparença tio dur... res més allunyat de la realitat. Amable, agradable i de conversa interessant; ens pregunta com estàvem i es preocupava pel temps que podíem portar esperant-lo.
Al poc entra per la porta l’Òscar. Amb un estilisme més punk, dona la impressió d’indiferència. El pobre era el que més nerviós estava. Durant l’entrevista es preocupava per saber quina seria la pregunta que li faria. Intentant que no m’adonés, mirava amb certa picaresca els meus apunts sobre l’entrevista. Quan l’enxampo, compartim el somriure que comparteixen l’enxampat i l’enxampador mentre li ensenyo la pregunta.
L’entrevista funciona molt bé. Al no conèixer personalment als entrevistats i no existir excessiva documentació a la que recórrer a la xarxa, les preguntes són bastant típiques, però deixant la porta oberta a que s’esplaïn. Dura vint-i-pocs minuts.
Però és en aquell moment on es dona la màgia. Comencem a
conversar i se’m comencen a caure tòpics preestablerts sobre els DJ’s. Descobreixo
a persones sensibles, amb la voluntat de culturitzar mitjançant la música i amb
l’anhel d’aconseguir convertir un somni en realitat: jovent interessat per una
música que surti d’allò que ens donen les grans discogràfiques i que acaba
reproduint-se fins a la sacietat en els principals grups d’emissores musicals. En
aquell moment vaig recordar la famosa pregunta que sempre tinc preparada per a
totes les entrevistes però que pocs cops m’atreveixo a fer: “creus que la
música comercial és una via morta a la que ens porten les grans discogràfiques en
complicitat amb les emissores de ràdio?”.
Descobreixo aquell matí a 2 persones allunyades dels tòpics de la nit i que lluiten per seguir amb aquest modus vivendis el màxim de temps possible, i que van a la cerca en ocasions d’unir allò clàssic amb allò nou.
Va ser una experiència realment agradable estar amb ells dos en aquell sofa conversant. Vaig sentir tranquil·litat; tranquil·litat de saber que el circuit alternatiu de Barcelona estava en bones mans, mans de gent que no es ven, gent que és crítica quan ho ha de ser, i gent que sap el que es fa. Perquè si en Viktor Ollé va ser capaç de conèixer un tema que fins al moment creia que només el coneixia jo (dins de la meva generació, lògicament), vol dir quelcom significatiu.
Així que, tant des de The Crappy Hour com a nivell personal, vull donar les gràcies per mantenir viva una cultura que, tot i estar cada cop menys recolzada i havent de lluitar contra monstres comercials, segueix resistint. Gràcies Lego, gràcies Viktor.
Crappy Tuesdays, o com establir ponts entre el jovent i
la cultura.
Alberto.
"Si los medios de comunicación divulgaran más musica buena, la gente tendría mejor gusto".
KURT COBAIN
Enllaç àudio entrevista a Viktor i Lego Aquí
ENTREVISTA
Molt bé, doncs ara ha arribat el moment d'entrevistar a
dos cracks de la festa alternativa a la nit de Barcelona. Si fa cosa de dues
setmanes vam entrevistar a MadMax de Nasty Mondays, ara ens ha picat la
curiositat per la seva germana petita: Crappy Tuesdays. De manera que ens hem
desplaçat fins al Nasty Garage, les oficines de Nasty i Crappy al Poblenou, per
a conéixer a Viktor Ollé i Legoteque, els DJ's encarregats de fer de l'Apolo
cada dimarts un festival. Viktor, Legoteque, molt bona tarda!
V i L: Molt bona
tarda
A: Com esteu?
Tranquils? Còmodes?
V: Bé, la
veritat és que bé. amb ganes de saber què ens preguntaràs.
A: La veritat
és que estem molt còmodes, estem en un dels sofàs del Nasty Garage... No sabia
que teníeu això decorat tant xulo,
està autèntic!
V: Tot això és
una cosa del Sören i de tota la gent de Nasty que poc a poc han anat que si un
es col·leccionista de billarins, l'altre és col·leccionista de allò, l'altre de
l'altre... han anat sumant, sumant, sumant... i aquest és el resultat.
A: Digueu-me
una cosa; com ho heu fet per a que cada dimarts la Sala Apolo estigui plena?
L: Simplement
treballant nit rere nit. Aportant sempre el punt de vista de no quedar-te
encallat en una sessió similar cada nit, sinó anar intentant trobar novetats,
anar-te renovant, anar fent cosetes noves; i, a part, intentar donar-li una
identitat a la festa per a que la gent la vagi coneguent i que li vagi
agradant.
A: I aquesta
identitat com va néixer? Com va començar la idea d'un Crappy Tuesdays?
V: Era tant
senzill com que el dilluns ho tenien a
tope de gent, i van decidir
obrir el dimarts contra tota lògica... no és normal! Si ja és difícil un
dilluns, imagina't un dimarts després d'un dilluns. Llavors tot va arrencar
així. Va començar com una festa que ells volien, una festa una mica per
divertir-se, ja han passat quasi cinc anys i aquí estem.
A: Cinc anys de
dura feina, dur treball suposo. I com va començar aquesta feina i aquest
treball? Quin és el treball que feu abans d'un Crappy Tuesdays? Com us el
prepareu? Durant aquests cinc anys, quina ha estat la tècnica per a preparar un
Crappy Tuesdays setmana rere setmana?
L: Home, poc a
poc et vas coneixent la sala i més o menys ja saps els moments on pots tirar de
tòpics o temes que la gent balla més. La preparació simplement és el fet de provar
novetats, provar coses noves i anar posicionant-les; això mola més, això els
mola menys. Jo, personalment em preparo un llistat de coses noves que vull
posar. La resta són coses que vestiran. Si vas fora, a un altre lloc, sí que
realment mires el tipus de sala que és; t'ho prepares una mica més, el tipus
de públic que tindràs. Preguntes, demanes...
A: Aquí (Sala
Apolo) estàs com a casa, no?
L: Aquí és com
a casa, és clar. Barcelona en general et permet ser una mica més obert de
mires; la gent és més receptiva. Suposo el fet de punxar a l'Apolo ens dóna
aquesta facilitat.
V: A l'hora de
preparar la clau està en això (les novetats). Hi han moltes cançons que es
repeteixen, òbviament, però és que estàs davant de mil persones, i aquestes mil
persones han de ballar i passar-s'ho bé. I a sobre has d'intentar donar
identitat i que els hi agradi quelcom, o anar donant quelcom i que poc a poc ho
vagin coneixent. Jo crec que el nostre millor producte són les novetats, però
no podem basar una sessió en novetats. Jo crec que és la feina del dia a dia.
Cada dia estem buscant, escoltant noves cançons, nova música... i és un
constant; que segurament hi han moltes que no les pots ni ficar i les has
d'anar introduint com el Lego molts cops ha dit...
L: Amb
calçador, vas ficant amb calçador. Prepares una abans i una després i amb el
temps la gent la va assimilant. És normal.
A: Vas donant
petites dosis, no?
V: Sí. A mi
m'han arribat comentaris com "És
que a Crappy escoltes música que no escoltes fins al cap d'un mes".
A: Aquesta
potser és la clau.
V: Sí, però
també és veritat que el públic no entén. Jo crec que cada cop la gent entesa és
menys. La gent vol escoltar les cançons que coneix, passar-s'ho bé i prou. I
aquí està la nostra tasca d’anar-les introduint (les novetats) amb calçador i
anar-les ficant. Quan un s’en va per les branques l’altre nivella i a l’inrevés.
A: Després parlarem
una mica del tema de les novetats, perquè m’agradaria comentar-vos alguna cosa.
Però ara m’agradaria parlar una mica de vosaltres. Viktor, com a DJ, la teva
carrera musical sempre ha anat lligada a la música electrònica; però fins la
teva arribada a Blue Monday no vas donar el salt definitiu per l’alternativa.
Per què?
V: Jo vaig
descobrir la música que en aquell moment m’agradava a Salou, amb tota la música
tecnopop, sobre l’any 90. Un amic meu, que em va ensenyar a punxar, en aquell
moment mesclava tecnohouse. Jo sempre anava a buscar versions o remescles de
grups com els Depeche Mode. A part, he passat moltes nits per llocs com el “A
saco”, i clar, això ho portes dins. Allà va sorgir la oportunitat per a que
m’arrenqués a punxar aquest tipus de música i allà em vaig sentir còmode.
A: Legoteque,
al teu perfil de Facebook posa que vas començar la teva carrera com a Dj
per accident. Què va passar?
L: Suposo que
al cap i a la fi, com molts DJ. Simplement tens un amor a la música, t’empapes
d’històries... i un bon dia et dones compte que hi ha tota una moguda nocturna
entorn aquest tipus de música més alternativa. En el meu cas, vaig fer un curs
de tècnic de so un cop vaig acabar els estudis. Allà vaig conèixer uns nanos amb
els que, al acabar les classes, ens en anàvem a casa seva a punxar i estar una
estona. Jo anava simplement perquè era el seu passatemps, era la seva manera de
passar-ho bé. Em deien “va Oscar, vine”. I dic “de casualitat” (els inicis)
perquè un dia agafes i veus que estan fent allò, intentes quadrar cançons, un
altre dia portes música teva, proves i veus que et mola... fins que un dia et surt
la possibilitat de punxar, vas i... mira. Per això dic “de casualitat”. No era
quelcom que estigués planificat. Jo vaig començar a punxar als 27-28 anys; ja
havia estat treballant, o sigui...
A: Però heu
aconseguit dedicar-vos a allò que us agrada!
V: No
dedicar-se, sinó sobreviure amb allò que ens agrada. De moment sobreviure. I òbviament,
és un luxe poder sobreviure d’allò que ens agrada. I remarco el sobreviure.
A: Porteu ja 5
anys de Crappy, però porteu molts anys més punxant. Com a DJ’s, quin diríeu que
és el problema més gran que us heu trobat punxant en una sala?
V: El problema
més gran és que no anés un (reprouctor) CD i només hi hagués un CD. Per sort,
com portem un sistema que anem connectant un USB... Era com “passa’m l’USB”. Aquest
és el handicap més gran, que te’l trobes tota la nit i has de superar-ho perquè
és prou incòmode.
L: Si, a vegades
hi ha problemes tècnics puntuals que poden fotre’t malbé la nit. Però jo generalitzaria
més i diria les condicions en que et trobes alguns llocs. Per exemple, la Apolo
és un lloc molt ben cuidat en aquest aspecte, sempre tens de tot. Hi ha sales
on no et pots ni sentir o llocs on l’equip que tenen és de fa molts anys i no
funciona bé... però bueno, aquests problemes te’ls trobes quan vas fora.
No estàs ben insonoritzat o només t’arriben rebots de la sala...
V: Són acústiques
diferents, diferents tipus de monitors, monitors trencats que et fiquen
qualsevol cosa, arribes i la taula és una merda... i tot això repercuteix en
que et trobis més ràpid còmode o no... Tot això és una cadena.
A: Sabem que
Lego treballa a altres locals. Com t’ho combines, com t’ho fas per fer que cada
sessió que punxes sigui diferent?
L: No penso que
sigui una qüestió de fer-ho diferent a cada local. Penso que és una qüestió de
fer diferent cada nit, cada moment... Cada situació és única i diferent a l’anterior.
La millor manera que tinc de combinar-ho és simplement que el dimarts tenim
Crappy i el cap de setmana altres coses.
A: De totes les
sales on heu actuat, podríem dir que la Apolo és la més especial? Què us dona,
què té l’Apolo que no us doni cap altre lloc?
V: A veure, jo
penso: “Què és l’Apolo?” Un puticlub i a sobre història de Barcelona, què
millor? És una sala emblemàtica, que cada cop tenim menys sales emblemàtiques,
i això fa que tingui més valor.
L: La bellesa
de la sala... tot això té una certa màgia que no es pot explicar però es sent.
A: El punt vintage
(de la sala) us dona caché?
V: A mi sincerament
el caché me la peta una mica. Però el que algun cop sí he pensat és “Estic
a sobre de l’escenari de la Sala Apolo... el que haurà passat per aquí... I jo
tinc la sort d’estar-lo trepitjant!” I això és una cosa que m’ha passat pel cap
i m’omple.
A: Ara us
demanaria que fessiu de doctors, us possessiu la bata blanca i em diguessiu
quin és l’estat de l’indie-rock avui en dia a la nit de Barcelona. Quin és el
diagnòstic?
L: L’estat del
indie-rock a quin nivell? Jo penso que a nivell creatiu està molt bé. Hi han moltes
bandes noves, veig molta gent jove, moltes ganes... potser el que els hi
faltaria és suport a aquestes bandes; per part nostra intentem dona’ls-hi, el
que passa és que fa falta més suport de les administracions, de cultura... Però
la matèria prima la veig molt bé. Grups com “Súper Gegant”, “Univers”, “Barbott”
“Holy Bouncer”, són grups d’aquí que s’estan currant històries xules i que hi
ha una matèria prima guapa. Ara només cal donar-li una mica d’empemta. Aquest és
el pas que potser veig una mica més difícil, donar-lis empemta.
A: I a nivell
de sales Viktor? Creus que es punxa prou indie-rock a Barcelona?
V: Jo crec que
a Barcelona podem donar-nos amb un canto a la boca. Una cosa és el que
entenem per indie o no, jo potser em consideri més un DJ de música alternativa o
pop-rock, perquè el concepte que es ven actualment de indie no té res a veure
amb el que va sortir. Òbviament estem en un altre any i les coses canvien. Però
sí tenim sort perquè hi ha alguns locals puristes, o a on trobes sessions
puristes. I Òbviament, als que ens agrada això, és on gaudim. Respecte a la
resta, jo sempre he dit que quan més gran és la sala, més impersonal. I és el
que deia el Lego: cada sessió és diferent. Avui em trobo als que han acabat els
exàmens i no se’n adonen de la meitat i a final de temporada notes que les
coses que t’agraden la gent ho ha assimilat. Però arriba el cap de setmana
següent, intentes fer una sessió semblant i veus que no funciona. Està sempre
tot a l’aire i has de muntar-ho sobre la marxa.
A: Per acabar,
quins plans de futur teniu? Tant a nivell individual com de Crappy Tuesdays?
L: “Virgencita,
virgencita que me quede como estoy”. Poder continuar treballant d’això, sentir
el feedback de la gent que vingui, que s’ho passin bé i si millora la
cosa, millor que millor, no? Tant de bo. Plans de futur, seguir treballant d’això,
poder continuar veure gaudir a la gent.
A: Poder continuar
sobrevivint, no Viktor?
V: Jo crec que
això ho descriu directament. Poder continuar sobrevivint d’això.
A: Que no és
poc.
V: Que no és
poc. Tampoc és molt, però la veritat és que hi ha altres coses dintre que no es
veuen (de la professió). A vegades te’n vas a un altre lloc, a una altra
població, i coneixes a gent molt maca. I
a vegades dona pal anar a aquest llocs, però després tens un molt bon record d’aquell
lloc, d’aquell tracte. Jo sempre he dit que contra més de pasta és un lloc més
impersonal és el tracte, i més en pla “treballador”. I contra més familiar és
el lloc (en ambient), el tracte és molt més proper. I és molt d’agrair. Respecte
al futur de Crappy, tant de bo poguem explicar-ho molts anys més.
A: I que duri.
V: I que duri. I
un desig? Que la gent sortís una mica del fast food, i anés a per l’intriga.
Abans ha dit el Lego que hi ha molt bona matèria, hi ha molts bons grups, hi ha
un circuit que no existeix a altres llocs. Però la cultura no dona suport a res
d’això.
A: Potser el
teu anhel seria que la gent comencés a interessar-se una mica més per sortir d’allò
comercial i una mica més d’inversió per part de les institucions?
V: Sí. Per exemple,
jo recordo quan estava Pascual Maragall d’alcalde, anaves a un BAM, i collons!
Et trobaves els “Scream”, et giraves i tenies en un altre escenari “Los
Planetas”... era impressionant! Es respirava la ciutat! I ara, vinga! us porto
un grup català, un estranger... i de l’Estrella Damm (antiga fàbrica) us aneu
cap al Fòrum, que no vull que embruteu la ciutat. Això és el que penso, ho he
dit a altres mitjans i no em tallo. Sembla que a Barcelona la cultura sigui
només per quadres de 6000 euros de la Diagonal cap a dalt. Igual que les
llicències de locals. Ostres, venem a Europa i a tothom que som
supercosmopolites, que la música, que tal i que qual... i després no parem de
donar pel cul. Crec que és una hipocresia molt gran.
A: Falta de
facilitat a l’hora de muntar locals?
V: Falta de
facilitat; quan tens un local, de seguida et venen amb unes taxes... no volen. La
societat catalana, no vol. Jo entenc que t’en vas al Raval i són gent gran que
hi ha allà i no facis soroll, però t’en vas a un altre lloc i és el mateix. És com
can Barça, tothom es queixa, però a l’hora d’aplaudir a tothom se li omple la
boca. Crec que l’ajuntament hauria de preocupar-se més pels joves i per la
cultura. Hi ha altres coses. Jo conec gent que està pintant plantes senceres d’hotels
a Paris amb graffittis i aquí no li deixen fer ni un mural. Ostres, a mi
m’agradaria veure Gràcia amb graffittis. Tu t’en vas a altres ciutats i allò és
el centre del turisme. O t’en vas al barri de Boca i només per estar pintades
amb un color o un altre (les cases) ja té... Hi ha moltes coses i molta matèria
prima a Barcelona. O una altra cosa, per què collons gent que està fent surf a
la platja a l’hivern, que no estan molestant a ningú, t’estic dient hivern eh,
que no molesten a ningú, han d’anar a fotre’ls-hi una multa? Jo estic enamorat
de la meva ciutat, sóc de Barcelona, se m’omple la boca de Barcelona, però
també veig aquestes coses.
A: Doncs amb
aquesta interessant reflexió acabem l’entrevista. Ja últim, a tots els
convidats que tenim els demanem una recomanació musical que afegim a la nostra
Crappy List. En el teu cas, Lego?
L: Jo volia
recomanar un tema d’un grup que es diu Temples, que han tret un àlbum que em
sembla rodó, amb una psicodèlia que està agradant a la gent. Us recomanaré un
tema que es diu Golden Throne per a que el poseu i el gaudiu.
A: Perfecte
doncs, Golden Throne. I en el cas d’en Viktor?
V: Jo, hi ha
una cançó que m’enchicharra molt i m’agrada molt. No és una cançó de
sala gran, a vegades la poso i la gent em mira com “que collons ha posat aquest?
D’on ha sortit?” És d’un grup que es diu Aline, Elle m’oubliera. És una cançó
fantàstica, que és posar-la i que se’m posi un somriure. I això és el més
important de la música.
A: I tant. Doncs
amb aquests dos temes donem per tancada l’entrevista. Moltíssimes gràcies per
haver-nos acollit aquí, tant a vosaltres com a Nasty Garage; a la Montse en
especial que sempre ens ha tractat molt bé, i a vosaltres.
V: És un sol la
Montse. Doncs gràcies a vosaltres per pensar en nosaltres, i encantats de
col·laborar.
A: Moltes
gràcies Viktor. Moltes gràcies Lego
L: Gràcies a
vosaltres.
